Virus i bactèries. Vacunes i antibiòtics.

Virus i bactèries. Vacunes i antibiòtics.

Al llarg de la història el més mortífer enemic de la humanitat han estat les malalties provocades per virus i bactèries.



Les malalties les provoquen petits organismes que viuen entre nosaltres. Aquests microorganismes poden classificar-se en dos grans grups diferenciats, els virus i les bactèries. Tot i que en principi pugui semblar molt semblants realment existeixen grans diferències entre ambdós.
Els virus són microorganismes acel·lulars, no tenen cèl·lules, i necessiten d’altres organismes per reproduir-se. Els virus descarreguen la seva càrrega genètica dins d’una cèl·lula per tal de poder reproduir-se. Els virus no respiren ni poden créixer, però si que es reprodueixen per mitjà de les cèl·lules que envaeixen i poden mutar per adaptar-se a diferents tipus d’entorns. No hi ha un acord dins del món científic per classificar els virus com a éssers vius.
Les bactèries són organismes unicel·lulars que si que tenen totes les característiques dels éssers vius, poden créixer, reproduir-se, etc. També hem de tenir en compte que existeixen diferents tipus de bactèries amb diferents actuacions al món. Hi ha bactèries que produeixen malalties, però també n’hi ha que són beneficioses per nosaltres o d’altres que per als humans són innòcues però que són necessàries per altres organismes o fins i tots per a la vida.
Tenim dos microorganismes que poden provocar malalties en els humans, els virus i les bactèries. Tots dos poden provocar greus malalties i poden arribar a provocar la mort. La pesta bubònica ( pesta negra) per exemple, es provocada per una bactèria i va provocar la mort d’entre un terç i dos terços de la població europea al segle XIV. Els virus com el xarampió o la verola han estat responsables de grans pandèmies mundials, com per exemple les que van patir els pobles indígenes americans amb l’arribada dels europeus.
L’origen de les malalties no s’ha conegut fins al descobriment de les bactèries i els virus. Robert Hooke va ser el primer a veure cèl·lules i  Antonie van Leeuwenhoek el primer a veure bactèries per un microscopi a la segona meitat del segle XVII. No va ser fins a finals del segle XIX que el microbiòleg francès Charles Chamberland va aconseguir aïllar un virus.
Un cop es van anar descobrint els diferents microorganismes que provoques les malalties es va començar a entendre el procés d’emmalaltir i les seves causes i per tant es van començar a buscar-ne remeis. El més famós ha estat la penicil·lina que va descobrir Alexander Fleming l’any 1928. Tot i això anteriorment al descobriment de la penicil·lina, ja s’havien descobert altres medicaments al laboratori per a diverses malalties. També cal destacar l’ús de determinats productes usats al llarg de la història per a tractar diferents malalties que estudiats en l’actualitat són bàsicament antibiòtics contra determinats bacteris.
Però els antibiòtics que hem descobert al llarg dels segles XX i XXI només serveixen per a les malalties produïdes pels bacteris, encara no hem trobat cap manera de curar una malaltia provocada per un virus. Recordeu l’anunci pels refredats, provocats per un virus, “alleuja els símptomes del refredat”
En l’actualitat, degut a les millores alimentaries i a la higiene de les nostres societats, els nostres sistemes immunitaris, els que ens protegeixen de les malalties, estan molt més preparats que no pas al llarg de la història. Els virus, per tant, no semblen tant mortífers com ho han estat en el passat. No fa tantes dècades era normal de morir per una grip, que també és produïda per un virus.
Només existeix una manera de no emmalaltir per un virus, no agafar-lo. És a dir la única eina que tenim per a combatre els virus és la prevenció i la prevenció en el cas dels virus és l’ús de vacunes.
Una vacuna és un mètode pensat per tal d’ensenyar al nostre sistema immunitari com combatre un determinat microorganisme, generalment un virus.
El sistema consisteix a introduir al cos el virus mort o una seqüència del seu ARN per tal que el sistema immunitari ho detecti i aprengui com combatre’l. D’aquesta manera el cos estarà preparat per eliminar el virus en cas que es produeix una infecció real.
Existeix un concepte important dins de la propagació de malalties, la mida crítica de la comunitat. És defineix com a mida crítica de la comunitat la quantitat de gent necessària en una zona geogràfica per tal que un microorganisme pugui sobreviure de manera indefinida. Això bàsicament vol dir la quantitat de possibles hostes que ha de tenir un virus ( o una bactèria ) per tal de poder sobreviure infectant persones i reproduint-se. És a dir que per si un determinat virus necessita una mida crítica de comunitat de 500000 persones, aquest no es podrà desenvolupar i per tant acabarà morint en comunitats de mides inferiors a aquesta quantitat.
Un altre concepte derivat de l’anterior és la població de seguretat. Aquest concepte respon al fet que en una determinada zona geogràfica hi ha una població determinada, dins d’aquesta població hi ha un nombre de gent que és immune a la malaltia perquè està vacunada. Si la quantitat de gent que podria ser hoste de la malaltia, els que no estan vacunats, és superior a la mida crítica de la comunitat estarem en una situació on la població de seguretat no serà suficient per tal que el grup s’autoimmunitzi de la malaltia.
Aquestes situacions on una població està per sobre de la població de seguretat fa que tot el grup de població estigui immunitzat, encara que no estiguin vacunats, doncs els virus no trobaran la mida crítica de població per tal de desenvolupar-se. Aquest fet juntament amb la millora dels nostres sistemes immunitaris, provoca una sensació de falsa seguretat en les poblacions que els fa pensar que no es necessari vacunar-se perquè aquestes malalties ja no existeixen.
A mesura que la població deixi de vacunar-se, pels motius que sigui, la incidència de les malalties provocades per virus augmentarà, tant a nivell d’individus com de comunitats.
Unes dades de l’OMS respecte la vacuna del xarampió. L’any 1980, el xarampió causava 2,6 milions de morts a l’any. Encara no estava generalitzat l’ús de la vacuna. L’any 2000 un 73% de la població ja estava vacunada i van morir 544000 persones de xarampió. L’any 2013 amb un 84% de la població mundial vacunada “només” van morir  145 700 persones, la majoria menors de 5 anys.
Hem entrat en una època de grans contradiccions on irònicament és gràcies a les vacunes que hi ha gent que pot decidir no vacunar-se. Aquesta era una opció que no van tenir els indis americans o els 30 milions de persones que van morir el 1918 a causa de la grip espanyola.

Links d’interès.



Imatge del post de : http://pixabay.com/

Comentaris