Polímata

Polímata

La paraula polímata no existeix en català, no apareix al DIEC, però sí que existeix en d’altres idiomes. És una paraula d’origen grec (πολυμαθής  'polimathós') que significa el que sap moltes coses.
En general es pot relacionar aquesta paraula amb l’home renaixentista, personatges que tenien grans coneixements en diversos, o tots, els àmbits de les ciències i les arts de la seva època. Eren gent que veia el món com un tot. Exemples il·lustres de personatges són Leonardo Davinci, Thomas Jefferson, Aristòtil, Isaac Newton, Galileu, etc.
Tot i que ( o degut a que ) en l’actualitat donada la gran quantitat de coneixements que tenim i a la complexitat de la informació que podem arribar a gestionar és inviable tenir coneixements d’àmbits tant diferents com feien aquests personatges, la nostra societat ha tendit cap a la especialització. Hem dividit el món que ens envolta en diversos compartiments estancs que no tenen cap relació entre ells. D’aquesta manera podem centrar el nostre coneixement en una d’aquestes caixes sense tenir cap necessitat de saber que hi ha a les altres. No hi ha persones que sàpiguen de tot. Hi ha persones que saben d’un determinat camp en concret.
Aquesta especialització, però s’està portant a l’extrem.
El que és recomanable segons la visió actual és la híper-especialització. Les persones tenen un coneixement profund d’una part concreta d’un àmbit determinat però desconeixent i ignoren fins i tot altres parts del seu mateix àmbit de coneixement. Dins de les caixes estanques que hem creat hi hem creat més capses, més i més petites però també aïllades de les seves companyes de caixa
Aquesta nova situació, com gairebé totes, presenta avantatges i desavantatges.
En l’apartat dels avantatges està, evidentment, l’ampli coneixement que té la persona en aquests aspecte concret que li permet desenvolupar i implementar de manera ràpida i eficaç les tasques que té assignades. Aquesta persona controla absolutament tot el que passa dins de la seva capsa.
Els desavantatges són més complexes de veure i explicar.
Una persona híper-especialitzada no serà capaç de veure coses des de diferents punts de vista, només tindrà la visió estreta que li proporciona la seva especialització. Només veurà la seva capsa, no veurà la resta de capses ni la caixa que les engloba totes. En un món com l’actual on la innovació i les relacions entre diferents conceptes és el centre de la majoria de les coses aquesta visió especialitzada no és apropiada.
A més a més, el món no està fet de compartiments estancs, tot està interconnectat i per tant no és natural el voler crear aquestes capses aïllades doncs sempre existiran connexions entre elles.
Un altre inconvenient de la híper-especialització és la pròpia evolució del nostre món. El canvi és constant i coses que fa només 5 o 10 anys eren comunes en l’actualitat ja no tenen cap mena d’utilitat. Una persona híper-especialitzada en alguna d’aquestes tecnologies obsoletes també ha quedat obsoleta i degut a la pròpia híper-especialització li pot costar de tornar-se a convertir en un híper-especialista en un altre camp.
Tot això no implica que no sigui necessària la gent especialitzada. És necessari que hi hagi gent amb aquests coneixements, però el que no és necessari, ni recomanable, és que tothom sigui així. Calen també polímates.
En l’actualitat però, tampoc es pot pretendre és que una persona sàpiga absolutament de tot. Els polímates actuals no poden emular els que han existit al llarg de la història. La quantitat de coneixements actuals fa que sigui impossible que una persona els pugui dominar tots. Els polímates actuals han de tenir coneixements en diversos camps, fins i tot, de camps que en principi sembli que no tenen res a veure entre ells. Ha de saber coses de diferents capses, però també de diferents caixes. Aquests coneixements no seran profunds en tots els camps, el més probable serà que hi hagi un determinat camp en el qual tingui més coneixements i la resta tindrà coneixements més bàsics.
Aquest tipus de coneixement permet diferents coses.
La primera tenir una visió ampla de les tasques o els coneixements que desenvolupen els especialistes. Podrà coordinar, orientar, millorar i fer treballar en equip a diversos especialistes en diferents camps, donada la seva visió més ampla de l’àrea de coneixement. No podrà fer el que fan els especialistes, no tindrà els coneixements suficients, però sí que podrà fer que aquests puguin sumar els seus coneixements per assolir coses més grans.
També podrà incorporar coneixements i idees d’altres àmbits. D’aquesta manera és com poden aparèixer innovacions o solucions a problemes que d’altra manera es quedarien en un carreró sense sortida. El poder veure les coses des de diferents punts de vista facilita la relació de les idees i pot aportar nous coneixements. Un polímata podrà veure les capses en conjunt i des de fora, una persona especialitzada només veu la capsa des de dins.
En cas de necessitat, un polímata, donat el seu coneixement ampli, pot aprofundir de manera senzilla i més o menys ràpida en nous coneixements més especialitzats. És molt probable que tingui les bases d’aquest coneixement i per tant no comença mai de zero. Però a més a més, fins i tot en el cas que no tingues aquesta base de coneixement, el fet d’estar acostumat a tractar amb àmbits diferents també facilita el poder aprendre’n nous. El cervell al cap i a la fi és un òrgan que s’acostuma i s’adapta al que li dones.
No és necessari que tothom sàpiga de tot, però tampoc és necessari que tothom sigui híper-especialista. Cal que hi hagi una proporció entre uns i altres per tal que tots junts puguin fer millors coses.

Som molt lluny de l’època en que una persona podria saber-ho tot de tot, però la nostra societat no pot funcionar només amb persones que ho saben tot d’una cosa.


Imatge del post de : http://pixabay.com/

Comentaris