Videojocs, qui paga guanya

No estan en competició les habilitats dels jugadors sinó els diners que es gasten.

Diuen que qui juga de petit juga de gran. Tot i que suposo que aquesta frase no està pensada pels videojocs, crec que també es pot aplicar en aquest món.

La meva generació és la primera que va començar a jugar amb els videojocs, des de maquinetes electròniques amb 2 botons i un fons sobre imprès, fins els ordinadors o les màquines recreatives de vídeojocs.

Els primers jocs eren senzills, molt trivials, però el fet de jugar amb una màquina era ja tot una novetat. Si avui en dia mirem jocs d’aquella època com Choplifter, Galaxian, Zaxxon, H.E.R.O o Hunchback els veiem molt bàsics, lletjos, senzills. Però per nosaltres eren autèntics reptes, encara recordo un paper enorme penjat a la paret de l’habitació amb el nom dels jocs i el record que havíem fet mon germà i jo en una autèntica competició per veure qui feia més punts o més pantalles de cadascun dels jocs.

Mica en mica els jocs van anar evolucionant, tant en les seves característiques gràfiques i de so com en els arguments. Els típics arcades van anar complicant-se a l’hora que milloraven els gràfics, cada cop s’havien de fer més coses, necessitaves més botons al teu joystick. Era una evolució més o menys lògica i progressiva.

Els tipus de jocs també van anar evolucionant, van començar a aparèixer jocs que ja no eren només “mata-marcianus” ja tenien més arguments, hi havia aventures de text ( les aventures gràfiques vindrien més tard) i començaven a aparèixer jocs d’estratègia.

Per a mi el punt culminant dels jocs va ser descobrir a Sid Meier, de fet descobrir els seus jocs, Pirates, Civilization, Silent Service, Railroad Tycoon, etc.

Era el descobriment d’un nou tipus de jocs, un nou món, uns jocs on ja no només era una qüestió de “matar-marcianus”, fer molts punts i passar moltes pantalles, ara calia pensar, fer estratègia, veure causes i conseqüències. Tota una nova experiència de joc, si abans podia passar-me molta estona jugant amb l’ordinador, ara arribava al punt d’estar al llit pensant en quina estratègia havia de seguir al dia següent per avançar en el joc o en què m’havia equivocat durant la partida per acabar arruïnat.

Els jocs han seguit evolucionant actualment podem jugar per Internet amb d’altres persones a qualsevol lloc del món. Juguem en dispositius tecnològicament molt avançats amb unes prestacions que deixen en ridícul els nostres primers ordinadors dels quals presumíem en el seu moment.

Fa uns anys va aparèixer un altre concepte el joc 24x7. Bàsicament era un joc d’estratègia que es jugava en xarxa però que estava actiu 24 hores al dia. Fins i tot quan tu no estaves connectat el joc seguia funcionant, podies ser víctima d’atacs, les teves instal·lacions seguien produint, etc. Aquest tipus de jocs han arribat al seu punt àlgid amb els dispositius mòbils, donat que en qualsevol moment pots connectar-te al joc, fer les accions que calen i desconnectar-nos.

Una altra cosa que ha canviat al llarg de tots aquests anys en el món de l’entreteniment ha estat el model de pagament. Al principi compràvem el joc i podíem gaudir de l’estona d’oci que ens prometia. Però amb la irrupció d’Internet ha canviat també aquest concepte. Els primers jocs que permetin jugar mitjançant la xarxa encara seguien aquest format compraves el joc i podies connectar-te a Internet i jugar en línia.

Més endavant comencen a aparèixer jocs que a més a més de comprar-los cal pagar una quota per poder jugar en xarxa.

Però des del meu punt de vista la perversió del sistema ha estat en el models de pagament dels jocs actuals, sobretot en els jocs de l’estil 24x7. Aquests jocs que veiem habitualment anunciats als nostres dispositius mòbils amb vistosos eslògans de Juga de franc o registre gratuït.

Aquests jocs es basen conceptualment en els jocs d’estratègia que jugàvem fa molts anys, Dune, Warcraft o Command and Conquer. Però amb tres diferències molt importants.

La primera diferència és que juguem en xarxa, usant Internet, d’aquesta manera estem dins d’un món amb milers de jugadors simultanis amb els quals podem interactuar, atacar-los, ser atacats, pactar, etc.

La segona diferència és que el joc és juga en temps real, 24 hores al dia. Fins i tot quan no estem connectats al joc, ens poden passar coses, ens poden atacar, els recursos segueixen produint-se. Això fa que hagis d’estar pendent del joc 24 hores, ja no val posar-se a jugar una estona de tant en tant. Ara cal estar pendent del joc tot el dia.

Finalment la tercera gran diferència és com paguem pel joc. Darrera de l’eslògan, juga de franc, evidentment hi ha gat amagat. Però en aquest cas en no és un gat, és un tigre dents de sabre. Podem trobar-nos en dos escenaris diferents o bé el joc fa que algun dels recursos necessaris per desenvolupar el joc sigui molt escàs o bé que hi hagi alguna mena de recurs extra. En qualsevol dels dos casos aquest recurs especial es compra amb diners reals.

Ens hem mogut doncs d’uns jocs on pagaves una quantitat de diners, pel joc o en forma de quota i on tots els jugadors tenien les mateixes opcions de joc, només depenia del temps que hi dedicaves i de la teva habilitat, a uns jocs on el teu èxit depèn a més a més dels diners que hi inverteixes. A més diners gastats en el jocs més avantatge tens respecte els altres jugadors.

Personalment no trobo que aquest format de joc sigui atractiu, ja no estan en competició les habilitats dels jugadors sinó els diners que es gasten. A més diners millor jugador ets i això traeix completament l’esperit del joc.

Jo seguiré jugant a jocs on la dinàmica del joc sigui més justa i no depengui dels diners que hi gastes.