Amb aquest post inicio una sèrie d’entrades que volen tractar una mica a fons el tema del núvol a les empreses. La intenció és que al final de la sèrie d’articles quedi una idea clara de què és el núvol i de quins són els aspectes que cal tenir en compte a l’hora de treballar amb aquests serveis.
El núvol sovint és una entitat més o menys abstracte de la qual gairebé tothom gosa parlar-ne. Però a l’hora de la veritat quan es vol plantejar d’usar aquest núvol la realitat no és tan abstracta ( ja ho té això la realitat ) i les coses es poden torçar ràpidament.
Quan des d’una empresa es planteja l’ús del núvol cal tenir primer de tot clar de que estem parlant. El núvol és un concepte per tal de definir un conjunt de serveis que diferents empreses posen a l’abast usant l’accés a Internet. És a dir, una empresa A, proporciona un servei que una empresa B pot contractar. L’empresa B per tal de poder usar aquest servei contractat haurà d’accedir-hi usant Internet i diverses eines relacionades amb la xarxa.
Probablement el fet d’anomenar-ho núvol ( núvol en anglès ) ve de la representació que s’ha fet històricament d’Internet en les documentacions, amb un núvol. Aquest núvol volia representar una estructura complexa o diferents elements feien diferents tasques per tal d’assegurar la comunicació entre 2 punts.
Així doncs, el núvol, no és un ens abstracte i esmunyedís, amb capacitat per fer-ho tot i d’encabir-ho tot. Darrera d’aquest núvol hi ha empreses que ofereixen uns serveis i que estan limitats a la tecnologia que gestionen aquestes empreses. Per exemple, si contractem un servei d’emmagatzematge d’arxius a l’empresa A, aquesta haurà de tenir la infraestructura necessària per emmagatzemar tots els arxius que tinguin els seus clients. Per als clients serà transparent, per això sovint podem sentir “cap problema això ho pujo al núvol”, però l’empresa haurà de tenir els disc durs ( o similars ) necessaris per poder emmagatzemar aquesta informació.
Podem diferenciar 3 tipus de serveis oferts en el que anomenem núvol.
El primer servei que podem contractar és el programari ( SaaS, Software as a Service ). En aquest servei, el proveïdor posa a l’abast del seu client l’accés a una aplicació per al seu ús. El client no ha de preocupar-se ni gestionar res, simplement ha d’usar l’aplicació.
Un altre servei que es pot contractar és de plataforma ( PaaS, Platform as a Service ). Aquest servei consisteix en proporcionar tots els elements necessaris als clients per tal que puguin desenvolupar les seves aplicacions. El servei ofereix una plataforma, servidors, components, bases de dades, emmagatzematge i la seva gestió. El client només ha de preocupar-se del desenvolupament de les seves aplicacions i de la gestió d’aquestes.
Finalment tenim la infraestructura ( IaaS, Infraestructure as a Service ). Bàsicament aquest servei és el lloguer de infraestructura, servidors, xarxes, espai per emmagatzemar arxius. Aquest servei ve a substituir els tradicionals servidors que hi ha a les empreses, dins del datacenter o sota de la taula de l’informàtic. El client que contracta aquest servei, seguirà administrant la infraestructura, però només a nivell de sistema operatiu cap amunt. És a dir no gestionarà el ferro de la plataforma, però sí que gestionarà la configuració d’aquestes màquines, les aplicacions que s’hi executen, les bases de dades, etc.
En aquest darrer servei podem trobar diferents modalitats, parlem en aquest punt de núvol públic, privat o mixta. Per poder definir aquestes tres modalitats de manera entenedora, cal que fem un pas enrere, necessitem saber què és una màquina virtual.
Una màquina virtual és una aplicació que realitza les mateixes funcions que un ordinador, en el nostre cas que un servidor. Aquesta aplicació s’executa en un servidor físic i ofereix els mateixos serveis que podria oferir una màquina física. D’aquesta manera en un servidor físic podem executar diverses màquines virtuals que compartiran els recursos d’aquesta màquina física. Amb aquest mètode podem aconseguir que els recursos de la màquina física estigui sempre usat, no tenim recursos ociosos i per tant són més rendibles. L’exemple senzill per visualitzar això és el següent:
Imaginem que tenim una servidor físic que durant les hores d’oficina ofereix un servei als treballadors de l’empresa, per exemple el programari de facturació, de tal manera que durant les hores d’oficina els recursos del servidor s’usen completament. Per altra banda tenim un altre servidor físic que quan acaba l’horari d’oficina comença a executar processos per a la tramitació de les comandes que s’han produït durant el dia. Aquest segon servidor usarà els seus recursos, només fora d’hores d’oficina i durant l’horari d’oficina estarà ociós. El primer servidor que hem presentat, el de facturació tindrà un comportament invers, durant l’horari d’oficina usarà tots els seus recursos però un cop acabi aquest horari estarà ociós. Podem doncs plantejar-nos que els dos serveis que ofereixen aquests servidors són complementaris i per tant podríem usar un únic servidor físic que allotjaria dues màquines virtuals, una per cadascun dels serveis. D’aquesta manera els recursos d’aquesta màquina física estarien ocupats durant 24h i només necessitaríem un servidor físic, l’altre ens l’estalviem.
En l’actualitat aquestes distribucions de les màquines virtuals entre diferents servidors físics es realitzen de manera més o menys automàtica en funció de l’ús de recursos que es necessiten per a cadascuna de les màquines virtuals.
Un cap ja tenim una idea bàsica del que és una màquina virtual podem tornar als tipus de núvol d’infraestructura que tenim.
En el núvol privat, el proveïdor ens proporciona un conjunt de recursos físics i nosaltres els gestionem creant les màquines virtuals que necessitem usant aquests recursos. Els avantatges d’aquest servei són que dins dels recursos podem tenir algun tipus de recurs especialitzat i que aquestes màquines estaran aïllades de la resta de màquines que té el proveïdor i per tant teòricament tindran un nivell de seguretat més alt. Per altra banda tenim la seguretat que podrem usar els recursos que tenim assignats independentment de l’ús que els altres clients facin dels recursos del proveïdor, estan reservats per a nosaltres ( veure més endavant el núvol públic ) L’inconvenient d’aquest tipus de configuració és que habitualment paguem pels recursos que usem, o que tenim reservats, és a dir encara que no usem tots els recursos que el proveïdor ens posa a la nostra disposició els haurem de pagar igualment.
En el núvol públic el proveïdor crea un conjunt de recursos físics a on tenen accés els seus clients i aquests poden crear les màquines virtuals dins d’aquests recursos. Tots els clients usen el mateix conjunt de recursos i tot i que els entorns de cada client estan aïllats a nivell lògic no ho estan a nivell físic. D’aquesta manera els avantatges i inconvenients que teníem en el núvol privat es capgiren. Els avantatges passen a ser inconvenients i aquests passen a ser avantatges. No tindrem opció de personalitzar la infraestructura, els recursos físic són compartits entre tots els clients per tant poden existir problemes de seguretat i de escassetat de recursos en cas que tots els clients vulguin usar més recursos al mateix temps. Per altre banda com que no tenim cap reserva de recursos, només pagarem pels recursos que estem fent servir i el cost final serà més ajustat a les nostres necessitats.
Finalment podem trobar-nos arquitectures mixtes, això vol dir que el proveïdor ens ofereix un núvol privat aïllat i amb una reserva de recursos i l’accés a poder usar recursos del núvol públic en cas que necessitem més recursos, ja sigui per una punta de càrrega, per processos puntuals o de manera habitual. Per exemple podríem tenir una estructura mixta on l’ERP i d’altres aplicacions crítiques estiguessin al núvol privat i tenir els servidor web per a la botiga online al núvol públic on podríem variar la quantitat de recursos que usa en funció de la demanda. Aquesta estructura també ens permetria, per exemple a final de mes quan cal executar els processos de facturació, crear màquines virtuals al núvol públic per executar el procés i eliminar-les quan aquest ha acabat.
Amb aquest model tindríem la millor part dels dos serveis, una part privada amb recursos garantits per a les aplicacions que ja sabem el consum que tenen i per tant podríem ajustar el seu cost i la possibilitat d’expandir aquests recursos en cas de necessitat. L’inconvenient d’aquest model però és la complexitat de la gestió d’una plataforma d’aquest tipus.Links a d’altres articles mencionats:
Imatge del post de : http://pixabay.com/
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada