Dues espècies, una Història

Fa uns dies vaig quedar molt sorprès davant una pregunta, que semblava trivial. Quin fou el primer animal que domesticà l’ésser humà?

Sabem que l’agricultura i la ramaderia van néixer a Mesopotàmia fa uns 10.000 anys. Pensar en domesticar grans animals d’entrada es fa difícil, per tant queden descartats, vaques, bous, i altres bòvids que pogués haver-hi per aquelles terres. El mateix passa amb cavalls i altres. Podem descartar també aus, no sembla una idea massa prometedora de domesticar una au com a primera opció. Per tant la resposta sembla fàcil ha de ser algun animal de talla mitjana i més o menys mansoi. Queden doncs a la llista cabres, ovelles i potser porcs

Tatxan! Gran premi a la raó, la lògica i la deducció.

MOOOCCC! Error. Però un error tant i tant gran que la resposta correcta no apareix ni tan sols per aproximació a tot el raonament. Quin fiasco!

Però la veritat sigui dita mai ens han parlat a les classes d’història del primer animal que va conviure amb els homo sàpiens. Ni tant sols vam començar a viure junts al principi de l’agricultura sinó molt abans. Fins i tot és molt probable que gràcies a aquests animals vam arribar a descobrir l’agricultura i la ramaderia.

Evidentment després del fiasco de la resposta, la resposta correcta és el gos, vaig posar-me a buscar informació sobre el tema.

Les restes més antigues de gos que s’han trobat en jaciments arqueològics humans estan datades fa uns 16-18000 anys a l’orient mitjà. Per tant el gos ja estava domesticat molt abans de l’aparició de l’agricultura i la ramaderia.

Alguns estudis genètics situen la domesticació dels gossos fa entre 12000 i 34000 anys. Sigui quina sigui la data de la domesticació dels gossos és clar que vàrem començar a conviure les dues espècies quan nosaltres encara érem caçadors-recolectors. No sembla una cosa molt estranya.

Es considera, per estudis recents, que els gossos i els llops provenen d’un avantpassat comú. Aquest avantpassat, concretament alguns dels seus membres, són els animals que es van domesticar i que amb el temps han esdevingut els gossos. Els individus que van mantenir-se en estat salvatge han evolucionat en els nostres llops actuals.

Per tant és fàcil suposar que aquest avantpassat comú, també tenia actituds de col·laboració dins d’un grup més o menys gran, tal com fan els llops o els gossos en l’actualitat.

Un cop els gossos ( els individus de l’avantpassat comú que van acabar domesticats ) comencen a acostar-se al grups nòmades d’homo sàpiens, ambdues espècies, acostumades a col·laborar dins del grup comencen a veure avantatges en establir una relació més propera.

Per una banda els sàpiens poden donar protecció als gossos, tenen el foc que espanta als altres animals, saben cuinar i el menjar cuinat és millor, poden abatre preses més grans i amb més facilitat, etc.. Per tant els gossos tenen una millora en la seva vida al acostar-se als humans. Però els humans també obtenen beneficis de la col·laboració amb els gossos. Els gossos són hàbils caçadors i rastrejadors, poden portar als humans a les preses, poden avisar al grup quan s’acosta algun perill que pugui ensumar, etc.

És doncs una col·laboració entre dues espècies que ja estan acostumades a viure en grups i a col·laborar entre els diferents membres per tal d’assolir millors resultats. Tant és així que fins i tot podríem dir que ben bé no és una domesticació sinó l’inici d’una convivència que beneficiarà els individus de les dues espècies.

D’aquesta manera el gos entra de ple en la vida dels homo sàpiens i entre les dues espècies aconsegueixen millorar el nivell de vida tot el grup, d’homes i gossos.

Un cop apareix l’agricultura i la ramaderia, el gos ja porta molts anys convivint amb els humans, ja formen part d’un fet indestriable. I el gos segueix treballant amb els humans, es torna a adaptar a la nova situació. Ara no cal córrer d’un lloc a un altre, ara tenim casa, però també haurem de cuidar aquestes ovelles que pasturen per aquí a prop. Cap problema, el gos s’adaptarà i agafarà noves funcions i rol en les noves societats agrícoles que s’estan formant. L’home i el gos estant tant integrats que probablement els humans ni tant sols s’han plantejat que fer-se sedentaris comportarà cap tipus de problema als gossos. Si els humans s’han sedentaritzat, els gossos fan el mateix.

Hem incorporat tant els gossos a nosaltres, formen tanta part de la nostra espècie amb una relació simbiòtica, que fins i tot ens oblidem d’ells als llibres d’història. Perquè en el fons els llibres d’història expliquen la Història de les dues espècies.