Connexions sense fils. Wifi

Una connexió wireless, sense fils, és tota aquella que permet transmetre informació sense la necessitat que hi hagi una connexió física entre l’emissor i el receptor. Així doncs els telèfons mòbils, la televisió, la radio, etc. usen una connexió wireless.

Una connexió wireless, sense fils, és tota aquella que permet transmetre informació sense la necessitat que hi hagi una connexió física entre l’emissor i el receptor. Així doncs els telèfons mòbils, la televisió, la radio, etc. usen una connexió wireless.

Anem a centrar-nos però en les comunicacions entre dispositius informàtics, ordinadors, portàtils, telèfons mòbils, tauletes, etc.

D’entrada hauríem de diferenciar entre dos tipus de connexió diferents. Les connexions de perifèrics i les connexions de xarxa.

Les connexions de perifèrics inclouen tots els complements extres que connectem a un dispositiu, per exemple el teclat, el ratolí, els auriculars amb l’ordinador o el telèfon mòbil amb el cotxe. Aquestes connexions sense fil utilitzen un protocol de comunicació que es coneix com a bluetooth i la seva funció és únicament la de permetre que un perifèric que anteriorment es connectava usant un cable ara es pot connectar sense cap cable. Donat que aquesta tecnologia permet la connexió de perifèrics sí que es poden enviar missatges entre 2 dispositius usant bluetooth tot i que no és la pràctica habitual.

Per altra banda tenim les connexions que permeten accedir a algun tipus de xarxa i per tant interactuar amb d’altres dispositius, ja sigui d’una xarxa local a casa o una oficina o a Internet. Aquestes connexions s’anomenen genèricament WLAN ( wireless local area network, xarxes d’àrea local sense fils ). Dins de les xarxes locals sense fils existeixen diferents protocols, però el més comú és IEEE 802-11, conegut popularment com a wifi.

El terme wifi pertany a una associació, Wifi Alliance que s’encarrega de promocionar aquesta tecnologia i certificar que els productes compleixen els estàndards del protocol IEEE 802-11. Quan un aparell té el certificat wifi, assegura que compleix amb aquest estàndard de comunicació.

Com funciona tot plegat?

De fet el funcionament és el mateix que en les comunicacions per mòbil ( Dades mòbils ). Tenim una antena que emet i rep la senyal que utilitzen els dispositius. Aquesta antena està en un aparell que anomenem router i que fa de mitjancer entre els dispositius que s’hi connecten i la xarxa de telefonia convencional. Aquest router es pot connectar a la xarxa convencional usant diferents tecnologies fibra òptica, ADSL, etc. i un cop connectat a la xarxa convencional ja dona accés a Internet al dispositiu que hi ha a l’altre banda de les ones.

Quan volem connectar-nos a una xarxa wifi, veiem que l’ordinador, o el telèfon mòbil, ens mostren una llista de totes les xarxes disponibles. Cal recordar que les ones viatgen lliures per l’aire i per tant tothom les pot veure per això veiem tota aquesta llista de xarxes. El nom que ens apareix en aquesta llista per a cadascuna de les xarxes és l’identificador que té per tal de poder-la diferenciar de les altres, aquest identificador s’anomena SSID ( Service Set IDentification ) Aquest nom és el que apareix al revers del router que tenim i generalment ve configurat per defecte. Aquesta SSID pot amagar-se per tal que no aparegui a la llista de xarxes wifi disponibles i així només es poden connectar les persones que sàpiguen que existeix aquesta xarxa. Això no implica però que la xarxa sigui invisible doncs les ones seguiran emetent-se per l’aire, simplement amaguem el nom per tal que no aparegui a la llista.

Donat que és molt senzill de connectar-se a una xarxa sense fils sense autorització s’han implementat mètodes d’accés i encriptació per tal de restringir l’accés a aquestes xarxes i a la informació que transmeten. Existeixen principalment 2 tipus de protocols de seguretat per a les xarxes wifi, el WEP i el WAP2. Els dos protocols es basen en una paraula clau que dona accés a la xarxa i que a més a més serveix per iniciar el procés d’encriptació entre l’emissor i el receptor. El protocol WEP, és molt feble i senzill de desencriptar i per tant s’està deixant d’utilitzar i la majoria de les xares wifi usen el protocol d’encriptació WAP2. Generalment a la part de darrera del router al costat del SSID, també hi ha la paraula de pas definida per defecte per accedir a la xarxa.

Quins avantatges tenen les xarxes wifi?

Principalment la flexibilitat, és molt més senzill i flexible configurar una xarxa wifi que no pas haver de fer arribar cables a tots els dispositius que es poden connectar a la xarxa, ordinadors, tauletes, telèfons, smartTv, consoles de videojocs, ...

Per altra banda les xarxes wifi permeten certa mobilitat amb els dispositius. Per exemple al telèfon mòbil podem configurar diferents connexions wifi, una per a cada lloc on estem habitualment, la oficina, casa i el bar on anem a fer el cafè. Un cop configurat l’accés a aquestes xarxes sempre que el telèfon detecti que té aquesta xarxa a l’abast es connectarà automàticament a ella. Quan estem connectats a una xarxa wifi totes les connexions de dades del telèfon passen per aquesta enlloc d’usar la connexió pròpia del telèfon i d’aquesta manera podem reduir el volum de dades que es transmeten per la connexió del telèfon i per tant la factura.

I els desavantatges?

Doncs els mateixos que té qualsevol connexió sense fils. Les comunicacions entre el dispositiu i l’antena es fan per ones que estan disponibles per a tothom. Tot i que aquestes comunicacions estan encriptades, els protocols d’encriptació no són 100% segurs i es poden desencriptar. Un altre inconvenient és que donades les característiques de les ones usades per a la comunicació, aquestes no poden travessar amb facilitat objectes sòlids i tenen un abast reduït. És doncs difícil de tenir un senyal potent a certa distància de l’antena.