Dades mòbils.

“Al mòbil jo no faig servir dades.” Tot i que hem sentit aquesta frase moltes vegades, amb l’ús generalitzat dels smartphones, la transmissió de dades ha augmentat de manera exponencial.

Tècnicament parlant, en telefonia mòbil absolutament tot són dades. Donat que és una tecnologia digital fins i tot les trucades de veu es converteixen en dades digitals i s’envien en aquest format.

Però quan es parla de dades en aquest context, en general es fa referència a informació, text, navegació per Internet, etc. Les companyies de telecomunicacions diferencien entre les trucades telefòniques, que tarifen en minuts, i la transmissió de dades, megabytes o gigabytes. Encara hi ha algunes companyies que tarifen per separat l’enviament de SMS, però obviarem aquest servei.

Així doncs tenim que els dispositius mòbils diferencien entre el consum de veu i el consum de dades que s’envien. Parlarem d’aquest últim grup doncs la veu no té més misteri.

Els dispositius mòbils constantment envien dades, aquests enviaments de dades poden ser actius, els usuaris envien dades o passius, el dispositiu o les aplicacions que hi ha envien dades.

Les dades que envien els usuaris de manera activa estan relacionades amb l’ús que es fa del dispositiu, enviament de fotografies, accés a diversos serveis en línia ( serveis al núvol ) com ara el correu, les xarxes socials, serveis de missatgeria i d’altres aplicacions que usem des del telèfon. Però moltes, si no totes les aplicacions també envien dades sense que l’usuari en sigui conscient. Dades per monitoritzar l’ús de les aplicacions per després analitzar-les amb metodologies Big Data, dades de la ubicació i estat del dispositiu.

El volum de dades que es transmeten depèn evidentment de l’ús que fem del telèfon. Per exemple si usem el telèfon només per accedir al correu electrònic i no tenim instal·lada cap aplicació, el consum serà baix. Però si l’usem per enviar fotografies als amics, per escoltar música d’un proveïdor d’Internet o per jugar a jocs al telèfon, podem estar enviant una gran quantitat de dades. Una fotografia d’una qualitat mitjana alta, com la que pot fer el mateix telèfon pot tenir entre 2 i 3 megabytes, una cançó entre 4 i 5 megabytes ( 1000 megabytes són més o menys 1 gigabyte ) I aquestes dades són només les que envia l’usuari de manera conscient, caldria afegir a aquestes les que envien les aplicacions.

Les xarxes de telefonia mòbil ens permeten que els dispositius tinguin connectivitat i siguin funcionals. Aquestes xarxes estan formades per un conjunt d’antenes distribuïdes pel territori que mitjançant ones electromagnètiques ( ones de radio ) envien i reben el senyal dels dispositius mòbils. Aquestes antenes usen diferents rangs de freqüències per poder proporcionar el servei. Així quan sentim a parlar de tecnologies,3G, GSM, 4G, etc realment el que volen dir és la manera que el dispositiu transmet la informació a les antenes i les freqüències que utilitza. Donat que l’espai radioelèctric és limitat, aquetes freqüències s’assignen per a determinats usos. Per exemple suposem que el protocol 3G utilitza rang de freqüència que va de 1 a 100. L’operador A podrà usar les freqüències que van de 1 a 20, l’operador B de 21 a 40, etc. Aquesta assignació es realitza amb les llicències que han de pagar les companyies de telecomunicacions a l’estat per poder usar aquestes freqüències.

Per tal de poder usar els telèfons mòbils, tant per a trucades de veu com per transmissió de dades, hem d’estar dins de l’abast d’una de les antenes del nostre operador de telecomunicacions, el que col·loquialment es diu tenir cobertura. Les antenes de telefonia mòbil, poden tenir un radi de cobertura d’entre 5 i 20 quilòmetres en funció de la tecnologia que s’usi i de l’orografia del terreny. El terreny afecta a la transmissió de les ones doncs pot arribar a impedir que les ones arribin de manera correcta. El mateix passa amb edificis i d’altres estructures que hi ha en el nostre entorn que afecten a la cobertura.

Les antenes distribuïdes pel territori tenen una connexió a la xarxa de telecomunicacions estàndard, la que utilitza cables normals d’aquesta manera es pot accedir a Internet, trucar a telèfons fixes, o a d’altres mòbils. El procés de manera senzilla és, un telèfon envia dades a la seva antena més propera, aquestes dades pot ser una trucada telefònica o l’enviament de d’informació. L’antena recull aquestes dades i les envia per la xarxa de telecomunicacions normal a la destinació. Aquesta destinació pot ser un telèfon fix, un servei d’Internet o un altre telèfon mòbil. En els primers casos, trucada a fix i connexió a Internet, s’usarà la xarxa de comunicacions per cables per enviar la informació. En el cas d’enviar dades ( veu, fotos, ... ) a un altre telèfon mòbil, la xarxa de telecomunicacions buscarà l’antena més propera al dispositiu de destinació i des d’aquesta antena li enviarà les dades.

No és cert que els telèfons mòbils que usem es connectin usant satèl·lits. Hi ha telèfons que sí que usen els satèl·lits com antenes, però són telèfons diferents dels nostres mòbils amb uns consums d’energia molt superiors, han de generar ones que puguin arribar al satèl·lit situat a 35000 quilòmetres enlloc de a l’antena més propera.

Tampoc no és cert que si no tens cobertura de cap operador de telefonia, pots trucar de totes maneres al telèfon d’emergències. Per poder trucar al telèfon d’emergències cal tenir cobertura com a mínim d’una companyia de telecomunicacions, encara que no sigui la teva. Donat que es tracta d’un servei d’emergència i per tant especial, es permet de trucar a aquest número des de qualsevol operador però com a mínim un ha de donar-te la cobertura.

Tal com explicàvem en un post anterior, Comunicacions, cables i ones, les ones es transmeten per l’aire i són a l’abast de tothom només cal “escoltar” a la freqüència adequada per poder llegir una ona. Amb aquesta situació totes les comunicacions entre els telèfons mòbils i les antenes poden ser llegides per tothom que estigui dins del radi de comunicació adequat. Per aquest motiu les comunicacions des de mòbils actuals s’encripten parcialment. Aquesta encriptació fa que el contingut de la comunicació no sigui intel·ligible per algú que agafi l’ona. Tot i això el sistema d’encriptació que s’usa no és molt segur i es pot desencriptar de manera més o menys senzilla posant a l’abast del tafaner el contingut de la comunicació ja sigui d’informació o de veu. A més a més, aquesta encriptació és parcial doncs només afecta al contingut i no a les dades de connexió, a quin numero es truca, des d’on es truca, etc.

Si es vol tenir la seguretat que les comunicacions no poden ser llegides per altres persones caldrà usar aplicacions que enviïn les dades encriptades amb un mètode més segur. D’aquesta manera encara que es pugui desencriptar el contingut de l’ona, aquest contingut estarà també encriptat i amb un sistema més complex i no permetrà, en principi, que es conegui aquest contingut.

Des dels mòbils podem enviar dades usant la xarxa d’un proveïdor de telecomunicacions però també podem enviar-ne usant xarxes Wifi. Deixem l’explicació d’aquestes xarxes i d’altres tipus de connexions sense fils per a un proper article.